Barcelona Cultura
731
AVÍS

La capella de Sant Miquel resta tancada per motius de restauració i manteniment fins al març del 2018

Títol

Dones silenciades. El llegat de Sor Eulària Anzizu al monestir de Pedralbes (1868-1916)

La Mercè era la filla única dels Anzizu Vila, família emparentada amb els Bacigalupi i els Girona. Autodidacta, es va relacionar amb els familiars materns, l’Eusebi Güell i la seva esposa Isabel López (filla dels marquesos de Comillas) i va passar l'adolescència en els entorns culturals d'aquestes famílies mecenes. A l’edat de 20 anys, va prendre la decisió d’abandonar el “món material”, “d’abandonar la Pàtria”, com ella deia, per viure en un món “espiritual” i  ingressava al convent de clarisses de Pedralbes.

Les seves inquietuds van motivar una activa participació com a poeta en cercles literaris de la Renaixença. Així, la vàlua com a escriptora li va ser reconeguda pel mateix poeta Jacint Verdaguer. Mercè Anzizu  posseïa una sòlida formació intel·lectual i un fort esperit crític ben inusual entre els joves de l'època. Va tenir l'oportunitat de viatjar per Europa i de conèixer els paisatges de la Itàlia franciscana, llocs que li van produir una forta impressió espiritual. En el mateix moment de veure reconeguda la seva tasca poètica —publicava sovint composicions a la premsa—, aconsellada per qui va ser el seu director espiritual i mentor Jaume Collell, va professar al Monestir de Pedralbes.

La labor incansable al convent, així com el seu rigor intel·lectual, van motivar una intensa tasca d'arxivera, historiadora i de gran coneixedora del patrimoni monumental. No va deixar mai d'escriure poesia, per bé que els volums Poesies (1919) i Santa Clara d'Assís. Llegendari franciscà (1928) van ser publicats després de la seva mort. Així mateix, va escriure biografies de personatges religiosos i va traduir obres franciscanes. La intensa obra d’arxivera i d'historiadora va quedar recollida amb la ingent tasca de classificació de l’arxiu històric del Monestir de Pedralbes i, posteriorment, en la redacció de Fulles històriques del Real Monestir de Santa Maria de Pedralbes (1897), una monografia històrica encara avui de referència. La sensibilitat de Sor Eulària pel patrimoni artístic es va manifestar  ja abans d’entrar a la clausura del monestir en mostrar la seva oposició pública enfront la restauració de la façana de la catedral de Barcelona. Com a monja clarissa va contribuir especialment a la consciència per a la protecció d’un patrimoni que havia estat testimoni de la vida de la comunitat religiosa. En aquest sentit, va destinar bona part de la seva fortuna personal a la restauració de l’església i diverses dependències del monestir i a la protecció dels béns mobles de la comunitat mitjançant la creació del primer museu del monestir.

pergamins
dones silenciades
poesies
església monestir
dones silenciades
dones silenciades

Dones silenciades. El llegat de Sor Eulària Anzizu al monestir de Pedralbes (1868-1916), vol ser en certa manera una mostra de gratitud cap el llegat que ella ens va deixar. El presentem, el contextualitzem i, sobretot, reivindiquem la personalitat d’una dona que, com les seves contemporànies, va viure en un context intel·lectualment i culturalment, fortament masculí. És per això que en certa manera diem que elles van ser “silenciades, ocultes, invisibles, oblidades”, tot i tenir veu pròpia.

L’exposició s’estructura en quatre àmbits representatius de la tasca duta a terme per Mercè Anzizu/Sor Eulària, fora i dins del monestir i que presentem com el seu llegat. L’audiovisual De Mercè Anzizu a Sor Eulària Anzizu (1868-196). Una vida, completa i contextualitza la vida i l’obra de la clarissa de Pedralbes.